Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pensament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pensament. Mostrar tots els missatges
dimecres, 1 de gener del 2020
divendres, 30 de desembre del 2011
Gritos en el cielo
Esperem que l'esperit d'aquests dies no s'esvaeixi en l'oblit de la rutina i la població continuï exigint uns mínims que al segle XXI encara no estan garantits. La descàrrega de la pel·lícula complerta és pot fer en aquest enllaç: http://www.lumination.fi/gritos/Gritos_es.html
diumenge, 18 de setembre del 2011
Obsolescència programada
>>V Part 1
>>V Part 2
>>V Part 3
>>V Part 4
diumenge, 20 de març del 2011
Fòrum d’Indigestió 2011
I aquí el vídeo de l'any passat!
dilluns, 28 de febrer del 2011
La Torre Tatlin
Amb motiu de l'exposició temporal Construir la revolució (fins el 17 d'abril) el Caixafòrum inaugurava avui el cicle de conferències Contra el vell món: l'art de les avantguardes soviètiques a càrrec de Jean-Louis Cohen professor d'Història de l'arquitectura al IFA de la Universitat de Nova York. Comprimir l'apassionant conferència de gairebé hora i mitja en quatre línies és impossible. Em quedo amb l'utòpic projecte de la Torre de Tatlin i la idea d'art al servei de la revolució, amb el "pendent" de veure la pel·lícula "La línia general" de Sergei Einstein (link Biblioteca) i amb la crida per intentar salvar un patrimoni cultural en perill.
dijous, 3 de juny del 2010
Millora la teva comunicació
Vinc d'assistir a una Càpsula (miniformació de 3 hores de durada) que s'emmarca dins el programa Activa't per l'Ocupació que es realitza a l'edifici Porta 22 i que s'ubica dins l'edifici de Barcelona Activa a prop de Plaça les Glòries, a on es realitzen activitats relacionades amb l'ocupació i l'empresa.El tècnic formatiu encarregat d'impartir la càpsula, a més de donar-nos eines i deures per millorar les nostres habilitats comunicatives i fer-nos experimentar mitjançant dinàmiques els postulats teòrics, ens ha recomanat alguns autors i llibres que ens aniran molt bé per profunditzar en el tema. Jo no he llegit cap, tot i que a algun autor ja el coneixia, però aquest mateix post em servirà de record per quan hagi de recuperar alguna d'aquestes recomanacions.
Allà van:
- Paul Watzlawick "El arte de amargarse la vida": Certament m'ha sorprès la recomanació ja que jo ja tenia a casa Teoría de la comunicación humana i no és precisament un llibre accessible. Però, segons el formador, El arte de amargarse la vida és "apte per tots els públics" i molt recomanable, tot i que, si cliquem al link veurem que no tothom opina el mateix. Queda a la recàmera, com a llibre pendent.
- Virginia Satir "En Contacto Íntimo: Cómo relacionarse con uno mismo": Segons el nostre formador una "crack" que va començar a escriure més aviat tard.
- Stephen Covey "Los siete hábitos de las personas altamente efectivas": Éxit de vendes imprescindible, sempre segons el tècnic formador de la càpsula.
Apuntats queden! Ara caldrà investigar quins estan a la nostra xarxa de biblioteques públiques i buscar un racó de temps per llegir algun.
dimarts, 11 de maig del 2010
Zero en conducta: l’educació a debat
Ahir vaig anar a una de les taules rodones del cicle sobre l'Educació que va inaugurar la Filmoteca de Catalunya el 19 d'abril i que ha organitzat en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament, l’Escola Projecte, Drac Màgic, Cinema en Curs, Cinema escola i A Bao A Qu. Un total de 21 films i 4 taules rodones.
Sobre "El desig d’aprendre" van parlar l'Eulàlia Bosch, la Montserrat Castanys, tot i que encara no té entrada a la Viquipèdia és Premi Catalunya d'Educació l'any 2004, i el Lluc Pejó, cap de l'àrea educativa del Museu Agbar i que en buscar pel seu nom a Google el primer resultat és el seu Facebook, en una taula moderada per la Laia Colell. No tinc el costum de prendre notes i ho hauria de corregir ben aviat perquè, a més de la transmissió d'idees, sempre hi ha noms, llibres, obres i referències que s'acaben oblidant, en el cas de la ponència de l'Eulàlia, s'esvaeix el magistral resum sobre en què consisteix l'ofici de mestre a càrrec de la Montserrat Castanys (molt millor que el CAP) i no puc acabar d'entendre, perquè no puc repassar, les 12 instantànies que va generar el Lluc articulant la seva ponència entorn al "Desig d'aprendre", basades en principis científics.
El millor va arribar durant el torn de preguntes del públic quan una jove va preguntar què s'havia de fer quan tens un "profe" insuportable que imparteix una assignatura -matemàtiques- que t'agrada molt i per l'efecte "profe" l'assignatura et comença a fastiguejar. Les respostes dels ponents van ser curioses: l'Eulàlia no es va mullar, en el sentit que, havent sentit només una perspectiva és difícil saber si el realment el professor era dolent, per tant, va suggerir la possibilitat que el que per a ella era dolent per a un altre podia ser realment bo (i recordo el Ramon Ferrer a Tècniques d'Ergonomia amat i odiat a parts iguals per la seva acceleració incontrolada al parlar) . La Montserrat va cometre l'error de dictar sentència donant per bo l'únic testimoni, una llàstima quan podria haver fet una anàlisi més constructiva, tot i que no exempta de raó en el cas que la noia no s'equivoqués titllant la seva professora d'incompetent. El Lluc va proporcionar, al meu parer, la millor resposta: dividida en dos parts. La primera: si no m'equivoco, quan feia COU, va tenir un professor de Química, que els va dir que no faria classe. I llavors va descobrir la utilitat del llibre de text. La segona: va recomanar la noia que, a més d'espavilar-se amb el llibre, podia calcular la probabilitat de tenir un altre professor com aquest durant la vida.
I quan va acabar la taula rodona vam gaudir de Ser y Tener.
Sobre "El desig d’aprendre" van parlar l'Eulàlia Bosch, la Montserrat Castanys, tot i que encara no té entrada a la Viquipèdia és Premi Catalunya d'Educació l'any 2004, i el Lluc Pejó, cap de l'àrea educativa del Museu Agbar i que en buscar pel seu nom a Google el primer resultat és el seu Facebook, en una taula moderada per la Laia Colell. No tinc el costum de prendre notes i ho hauria de corregir ben aviat perquè, a més de la transmissió d'idees, sempre hi ha noms, llibres, obres i referències que s'acaben oblidant, en el cas de la ponència de l'Eulàlia, s'esvaeix el magistral resum sobre en què consisteix l'ofici de mestre a càrrec de la Montserrat Castanys (molt millor que el CAP) i no puc acabar d'entendre, perquè no puc repassar, les 12 instantànies que va generar el Lluc articulant la seva ponència entorn al "Desig d'aprendre", basades en principis científics.
El millor va arribar durant el torn de preguntes del públic quan una jove va preguntar què s'havia de fer quan tens un "profe" insuportable que imparteix una assignatura -matemàtiques- que t'agrada molt i per l'efecte "profe" l'assignatura et comença a fastiguejar. Les respostes dels ponents van ser curioses: l'Eulàlia no es va mullar, en el sentit que, havent sentit només una perspectiva és difícil saber si el realment el professor era dolent, per tant, va suggerir la possibilitat que el que per a ella era dolent per a un altre podia ser realment bo (i recordo el Ramon Ferrer a Tècniques d'Ergonomia amat i odiat a parts iguals per la seva acceleració incontrolada al parlar) . La Montserrat va cometre l'error de dictar sentència donant per bo l'únic testimoni, una llàstima quan podria haver fet una anàlisi més constructiva, tot i que no exempta de raó en el cas que la noia no s'equivoqués titllant la seva professora d'incompetent. El Lluc va proporcionar, al meu parer, la millor resposta: dividida en dos parts. La primera: si no m'equivoco, quan feia COU, va tenir un professor de Química, que els va dir que no faria classe. I llavors va descobrir la utilitat del llibre de text. La segona: va recomanar la noia que, a més d'espavilar-se amb el llibre, podia calcular la probabilitat de tenir un altre professor com aquest durant la vida.
I quan va acabar la taula rodona vam gaudir de Ser y Tener.
divendres, 30 d’abril del 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
Una visió sobre La Carretera (The Road)
*Aclariment, no m'he llegit el llibre així que en tot moment parlaré de la pel·lícula. Atenció també s'explica l'argument.
Sense arribar a considerar-la una obra mestra, puc dir que la pel·lícula em va agradar força... malgrat passar-me gran part de la sessió plorant. Efectivament, tal i com deien alguns programes televisius de cinema, La Carretera és una gran història d'amor. Però comentant la "peli" amb algunes persones, les impressions que m'han arribat és que el visionat resultava angoixant, que era una pel·lícula molt depriment... o sigui, indigesta i difícil de veure, per presentar aquesta estampa de "món apocalíptic"... Però, realment, tanta diferència hi ha entre la visió del món a La Carretera i el món actual? Efectivament pels nostres escèptics ulls occidentals la diferència és tan abrupta que costa d'imaginar, però la vida a La Carretera, la lluita per la supervivència és una constant per una gran part de la població actual. Un exemple: la taxa de mortalitat espanyola es situa en el 4,29 sobre 1.000 naixements normals, mentre que a països com Angola, Sierra Lleona o Afganistan s'han de conformar amb que la taxa superi els 150 (xifres extretes d'Indexmundi).
Però aquest no és per mi el gran tema central de La Carretera. El tema que té un importància fonamental durant gran part de la cinta és com els 3 personatges principals tenen, cadascú, la seva pròpia visió de la situació i... de la vida: la fugida, l'afrontament individual i la cooperació. En un món sense esperança cadascú s'enfronta com sap, com pot o com vol. Mentre que uns decideixen girar la cara i no en volen saber res de res, altres opten por el "sálvese quién pueda" amb una estratègia totalment "animal" de supervivència -jo i la meva llopada-... i hi ha una tercera via, la cooperació, representada pel personatge del nen demostrant que ja coneix l'empatia i la solidaritat... En resum un tema tan vell com el lliure albir ("libre albedrío").
Un dels moments màgics (on vaig produir inundacions al voltant de la meva butaca) va ser l'escena del piano. Allà a on el personatge del pare aconseguir entendre finalmente la posició de la mare. De vegades ens passa, en les nostres relacions més intranscendents del dia a dia, que hem d'acceptar determinades decisions que prenen els del nostre voltant, amics i familiars més propers. Les acceptem, però no les acabem d'entendre. I passa el temps, i passen els anys, i nosaltres, suposo, canviem, i un dia... clic: entenem perfectament allò que anys enrere ens era del tot impossible!
Em podria enredar més a parlar de la visió dels caníbals... ¿són els dolents de la peli? És retòrica jo ja tinc la meva pròpia opinió.
La Carretera és un crit desesperat a la implicació personal en la construcció del nostre dia a dia, del nostre món, de la nostra realitat... ja és impossible no prendre partit. La única via de sortida és la confiança.
Potser valdria la pena llegir la novel·la i corroborar aquesta lectura!
Sense arribar a considerar-la una obra mestra, puc dir que la pel·lícula em va agradar força... malgrat passar-me gran part de la sessió plorant. Efectivament, tal i com deien alguns programes televisius de cinema, La Carretera és una gran història d'amor. Però comentant la "peli" amb algunes persones, les impressions que m'han arribat és que el visionat resultava angoixant, que era una pel·lícula molt depriment... o sigui, indigesta i difícil de veure, per presentar aquesta estampa de "món apocalíptic"... Però, realment, tanta diferència hi ha entre la visió del món a La Carretera i el món actual? Efectivament pels nostres escèptics ulls occidentals la diferència és tan abrupta que costa d'imaginar, però la vida a La Carretera, la lluita per la supervivència és una constant per una gran part de la població actual. Un exemple: la taxa de mortalitat espanyola es situa en el 4,29 sobre 1.000 naixements normals, mentre que a països com Angola, Sierra Lleona o Afganistan s'han de conformar amb que la taxa superi els 150 (xifres extretes d'Indexmundi).
Però aquest no és per mi el gran tema central de La Carretera. El tema que té un importància fonamental durant gran part de la cinta és com els 3 personatges principals tenen, cadascú, la seva pròpia visió de la situació i... de la vida: la fugida, l'afrontament individual i la cooperació. En un món sense esperança cadascú s'enfronta com sap, com pot o com vol. Mentre que uns decideixen girar la cara i no en volen saber res de res, altres opten por el "sálvese quién pueda" amb una estratègia totalment "animal" de supervivència -jo i la meva llopada-... i hi ha una tercera via, la cooperació, representada pel personatge del nen demostrant que ja coneix l'empatia i la solidaritat... En resum un tema tan vell com el lliure albir ("libre albedrío").
Un dels moments màgics (on vaig produir inundacions al voltant de la meva butaca) va ser l'escena del piano. Allà a on el personatge del pare aconseguir entendre finalmente la posició de la mare. De vegades ens passa, en les nostres relacions més intranscendents del dia a dia, que hem d'acceptar determinades decisions que prenen els del nostre voltant, amics i familiars més propers. Les acceptem, però no les acabem d'entendre. I passa el temps, i passen els anys, i nosaltres, suposo, canviem, i un dia... clic: entenem perfectament allò que anys enrere ens era del tot impossible!
Em podria enredar més a parlar de la visió dels caníbals... ¿són els dolents de la peli? És retòrica jo ja tinc la meva pròpia opinió.
La Carretera és un crit desesperat a la implicació personal en la construcció del nostre dia a dia, del nostre món, de la nostra realitat... ja és impossible no prendre partit. La única via de sortida és la confiança.
Potser valdria la pena llegir la novel·la i corroborar aquesta lectura!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)