Soundtrack Laurence Anyways

Juliet, Naked

Em sembla mentida que, agradant-me tant, encara no hagi parlat mai d'en Hornby. Però no m'estranya la última entrada és de l'any passat!

La meva història amb en Nick va començar fa anys. Primer va ser l'adaptació pel cinema d'Alta fidelitat. Més tard la van encertar regalant-me el llibre que es gaudeix tant com la pel·lícula i a partir d'aquí ja vaig convertir-me en una hornbiolga o fan d'aquest escriptor anglès, únic descrivint els, de vegades, més que absurds mons interiors dels éssers humans.

Després d'aquest van venir How to be good i About a boy. I és que si algun talent especial té en Nick Hornby és el de fer-me riure. Juliet, naked ha estat el llibre que he estat llegint durant la última setmana. Una entretinguda novel·la amb el típic segell de l'autor: personatges brutalment versemblants, relacions humanes, música, cinisme, humor... 100% Hornby, vaja.

Reconec que, dels quatre que he mencionat, crec que el meu favorit és How to be good, però tots són altament recomanables.

Hauré de trobar forat per llegir-ne la resta.

In-Edit Beefeater 2012

Ja ha sortit l'avenç de programació per la desena edició del festival de documental musical Beefeater In-Edit que tindrà lloc a Barcelona entre els dies 25 d'octubre i 4 de novembre.

Em sembla que aquest any em decantaré per (les descripcions són de la pròpia web del festival):

Cure for Pain: The Mark Sandman Story "El bajista y líder de Morphine buscó domar la pena del fallecimiento prematuro de dos de sus hermanos hasta que la muerte le sorprendió a él en directo. Su vida y tragedia se explican aquí de forma tan " dolorosa como su música."

Glastonbury "En 1971, un joven teenager llamado Julien Temple se escapó de casa para ir a un festival llamado Glastonbury Fayre, en Somerset. Allí se uniría a 12.000 danzantes fans en un par de días de desparramo, baile y rock que grabarían en el joven Temple una huella indeleble."

Grandma Lo-Fi: The Basement Tapes of Sigrídur Níelsdóttir "Una abuela do-it-yourself. Doña Níelsdóttir lleva desde sus 70 grabando discos caseros de extraño naíf-pop."

Joy Division "Pocas veces un documental ha mostrado un espíritu tan parejo con su tema: oscuro, encuadrado en un fondo gris como la visión del mundo que presenta, dramático."

Quadrophenia: Can You See the Real Me? "Celebrado hoy como obra maestra, poca gente recuerda los fatídicos comienzos del álbum, concebido en solitario por Townshend y entregado al resto del cuarteto en forma de demo."

Requiem for Detroit "Distopía, hoy."

The Punk Syndrome "El inicio descoloca. Un grupo punk formado por cuatro discapacitados mentales finlandeses."

The White Stripes: Under Great White Northern Lights "Así, The White Stripes empiezan a recorrer el país tocando en sitios raros (porches, cafés de carretera, una escuela) y casi por sorpresa, o por sorpresa del todo -a juzgar por las caras de pasmo de los fortuitos asistentes- compartiendo escenario con niños, presentándose educadamente -y sin darse aires- ante militares veteranos o un asilo para nativos innuits, tocando para cuatro gatos y dos osos, teorizando sobre banda y vida en la carretera, y en general siendo muy poco The White Stripes."

Gritos en el cielo

Esperem que l'esperit d'aquests dies no s'esvaeixi en l'oblit de la rutina i la població continuï exigint uns mínims que al segle XXI encara no estan garantits. La descàrrega de la pel·lícula complerta és pot fer en aquest enllaç: http://www.lumination.fi/gritos/Gritos_es.html

Festival In Edit (4/4)

I l'últim dissabte vam anar a veure "Cracked actor", un altre documental sobre el Bowie. La veritat és que a hores d'ara ja no recordo gaire més que una mescla de concerts amb moments al backstage, a cotxes... Bowie reflexionant sobre la fama i el passat, explicant tècniques de composició "cut-up", escenes de maquillatge, etc.

Potser el proper any haurem de deixar el gran Bowie enrere i apostar per altres músics no tant coneguts però que en format documental potser poden oferir alguna cosa més novedosa... i amb més raons si aquests documentals de les mega-estrelles es poden trobar a certa facilitat al Youtube... Conclusió d'aquest any: menys Bowie i més Bobby Liebling o Raimundo Amador!

Festival In Edit (3/4)

Descoberta del prolífic director Vincent Moon gràcies a l'excel·lent curtmetratge documental previ a Brötzmann i dedicat a Paolo Angeli.

 

El documental sobre Brötzmann va servir per treure'm el disgust dels dos documentals previs. Podria haver estat encara més rodó si s'hagués mantingut el format que s'utilitza en algunes parts del documental i que consisteix en que algun dels músics de la banda parla d'ell i després ell parla del músic... però només es fa amb alguns dels músics del Chicago Tentet. Bon documental que t'apropa al músic, a l'artista visual i a la persona.

Festival In Edit (2/4)

Un molt exhaustiu documental que ajuda a comprendre els inicis, evolució, connexions i boom dels DJ's considerats durant alguns anys com una estrella musical més. La part més interessant és potser aquella que es remunta al període alternatiu, quan es buscaven llocs secrets per muntar les raves: naus industrials, aeròdroms, finques rurals... i la persecució policial i governamental que van patir fins que van aconseguir regularitzar-les.

Festival In Edit (1/4)

Comencem el Festival amb molt mal peu. The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973 és un documental terriblement llarg i avorrit. Tal i com el va descriure algun espectador a la sortida "ho explica tot però no es veu res!". Doncs bàsicament això, la història explicada per diversos personatges, Angela Barnett inclosa, però gairebé cap testimoni dels protagonistes i més aviat poca música. I millor. Perquè el volum del Multisalas era elevadíssim. En opinió d'algun dels meus acompanyats el documental era, a més, descaradament tendenciós, retratant Bowie com un interessat, copió, xuclador d'idees i personalitats. Jo no comparteixo aquesta opinió, suposo que en certa manera és cert, tot i que seria més elegant parlar d'admiració o influència. No calien tants testimonis barrejats, explicant, un darrere un altre, la mateixa història durant dues interminables hores.

In-Edit 2011

Un altre In-Edit que es presenta ple de suggerents propostes. La llista:

BRÖTZMANN
LAST DAYS HERE
MICHEL PETRUCCIANI
PAPAGORDO. EN CASA DE RAIMUNDO AMADOR
FROM MAO TO MOZART: ISAAC STERN IN CHINA
MESSAGE TO LOVE: THE ISLE OF WIGHT FESTIVAL
CRACKED ACTOR: DAVID BOWIE
AGUSTÍ FERNÀNDEZ - LOS DEDOS HUÉSPEDES
BETTER THAN SOMETHING: JAY REATARD
GALICIA CANÍBAL
KOMEDA - A SOUNDTRACK FOR A LIFE
PAOLO ANGELI
QUEEN - DAYS OF OUR LIVES
QUIERO TENER UNA FERRETERÍA EN ANDALUCÍA
ROCK RADIKAL VASCO
THE SACRED TRIANGLE: BOWIE, IGGY & LOU 1971-1973
THEY CALL IT ACID - A DANCE MUSIC FEATURE DOCUMENTARY
WHO TOOK THE BOMP? LE TIGRE ON TOUR
HIGH ON HOPE


No m'arriba ni amb l'abonament de 15...

Sense informació

o més aviat desinformada. Diumenge al matí. Passejada fins cinemes Icària. No estic al corrent de quines "pel·lis" hi han a la cartellera, però no importa, per sort vaig acompanyada del meu inseparable Google Nexus One. Arribo a la taquilla. Darrere els vidres una antiga companya de feina. Trec el mòbil del "bolso". Començo a cercar: "Código fuente" ufff, "Fast & furious 5" aghs!... i així amb totes. De sobte, teclejo "Sin límites" i em trobo a la petita pantalla amb:

oh! Dalí, Lorca, Buñuel... alguna cosa aprendré! Sense dubte aquesta és la meva. M'apropo a la taquilla, saludo a la meva excompanya.

- Hola ¿qué tal todo?
- Bien y tú?
- Todo bien. Una para la 9!
- Ésta peli es muy, mu-y, MUY buena!

El seu entusiasme em fa sospitar. Descobreixo un punt en comú que no vaig tenir temps de conèixer durant els 4 mesos que vaig estar a la taquilla dels Icaria. Entro a la sala. És una de les sales petites, "és evident que aquest tipus de pel·lícula no és per a públics massius" penso. La resta de persones a la sala, són gent gran, crec que dec ser l'única que no arriba als 40, tot i que la mitjana deu ser de 55 anys... S'apaguen els llum, ens traguem la pesada i molesta publicitat dels Icaria, la qual inclou sempre:



(tal i com diu qui té penjat el vídeo al Youtube "¿Por qué tengo que aguantar ésto habiendo pagado?"... totalment d'acord!). Però bé, no em faig mala sang, són només uns interminables minuts. Ara sí, ja comença! Breus fragments d'imatge, acompanyats dels títols de crèdit d'inici del film. No em quadra el ritme accelerat. La veu d'un narrador comença situar-nos dins una història truculenta. Per uns moments crec que m'he equivocat de sala. A la gran pantalla veig un home, jove, sobre el que sembla la cornisa un gratacels novaiorquès, a punt de llençar-se al buit. "Ana, t'has equivocat de sala" em diu una veu interior. Lletres gegants a la pantalla: "Sin límites". No m'he equivocat de sala, però per ser una "pel·li" que parla de Dalí, Lorca i Buñuel comença d'una manera un tant estranya!. Primers minuts: el protagonista és un escriptor que ha perdut la inspiració. Començo a imaginar que de sobte trobarà alguna pista que el conduirà a fer un estudi/investigació/tesina sobre els artistes espanyols... encara no sé com lligarà tot això amb la primera escena del "a punt del suicidi" però ja hi arribaré... van passant els minuts i la connexió Dalí, Lorca, Buñuel no arriba. No sé exactament en quin minut sóc conscient que la cerca al mòbil m'ha traït i m'he equivocat en la consulta: "Antes estaba ciega y ahora puedo ver"!

La Torre Tatlin

Amb motiu de l'exposició temporal Construir la revolució (fins el 17 d'abril) el Caixafòrum inaugurava avui el cicle de conferències Contra el vell món: l'art de les avantguardes soviètiques a càrrec de Jean-Louis Cohen professor d'Història de l'arquitectura al IFA de la Universitat de Nova York. Comprimir l'apassionant conferència de gairebé hora i mitja en quatre línies és impossible. Em quedo amb l'utòpic projecte de la Torre de Tatlin i la idea d'art al servei de la revolució, amb el "pendent" de veure la pel·lícula "La línia general" de Sergei Einstein (link Biblioteca) i amb la crida per intentar salvar un patrimoni cultural en perill.

Fin de raza astorgana

Ja fa més de 15 anys que vaig descobrir l'existència de Leopoldo Maria Panero. Va ser a la universitat, a la llibreria encara venien premsa i vaig comprar una mena de fanzine anomenat, si mal no recordo "Vacío", em va sorprendre la història d'aquest home, internat en un psiquiàtric contra la seva voluntat... No vaig oblidar el seu nom, tot i que tampoc vaig investigar més. Molts anys després vaig "retrobar-me amb ell" en un curs de curtmetratge que es va fer a La Sedeta i al qual, entre d'altres, se'ns va passar un fragment de "El desencanto". D'això ja deu fer més de 5 anys. Finalment aquest octubre vaig topar a l'Fnac amb el documental i me'l vaig comprar. Després del visionat vaig optar per llegir "El contorno del abismo", la biografia que va fer J. Benito Fernández sobre Leopoldo Maria Panero, abans que qualsevol dels llibres del poeta...



En aquest fòrum es dona una opinió força encertada sobre "El desencanto" i es parla, a més, d'un altre documental "Después de tantos años". Així que, espero que no passin molts anys, per veure-la i llegir algun dels llibres de Leopoldo Maria, tot i que crec, que començaré per algun de narrativa, ja que, la poesia i jo no ens entenem.

Pendent:

Después de tantos años
El lugar del hijo
Papá, dame la mano que tengo miedo

Edito: efectivament a 4 pàgines d'acabar "El contorno del abismo" es parla d'un article de 6 pàgines a la revista "Vacío" a la primavera de l'any 1995... precisió total amb la data i el títol.

Moments In Edit Beefeater (V)

De les 5 pel·lícules que he pogut veure durant el Festival aquesta és amb la que més he gaudit! Segurament estarà relacionat amb el fet que bona part dels grups que van sortir de Creation són els meus favorits de l'etapa d'adolescència tardana. Tot i que és presenta com un documental sobre la història del segell és pràcticament la biografia d'un personatge, desconegut fins el visionat per mi, anomenat Alan McGee.

McGee possiblement -i això és conclusió meva- afectat d'algun tipus de trastorn bipolar -a l'època que descriu Upside Down s'anomenava "psicosi maniacodepressiva"- tenia una certa debilitat per les drogues que, amb el temps, va esdevenir un perill per la seva salut... però abans que drogoaddicte confés McGee era i és un melòman compulsiu amb un inquietant olfacte per copsar tendències. El que avui dia diríem un headhunter... amb la gran diferència que hi creia cegament en tot allò pel que apostava . Còctel explosiu assegurat. Les drogues van aconseguir mantenir el pobre -o no tan pobre- Alan en fase maníaca durant un bon grapat d'anys... veiem que hi diu la Viquipèdia sobre la fase maníaca:

• S'inicia amb sensació de molta energia, creativitat, facilitat de contacte social, pèrdua de timidesa.
• Continua amb escassa necessitat de son, parlar agitadament, pensament accelerat, manca de concentració, manies de grandesa, conducta temerària.
• En casos greus, al·lucinacions, idees de persecució i intents de suïcidi.

Els punts 1 i 2 queden sobradament explicitats a la pel·licula, del punt 3, si va existir, no se'n parla. Atenció! no vull dir que es presenti a McGee com a un tipus malalt, però està clar: tenir prou empenta com per contagiar tot un seguit de persones i insuflar la passió i motivació necessàries per aconseguir tot el que van aconseguir durant aquests anys (drogant-se com es drogaven!) només es pot aconseguir tenint un lider esbojarrat que t'encomana aquest brutal torrent d'energia.

Moments flipants, en triaré 5:

1. McGee explica que coneix Bobbie del cole i que ja de petit se n'adonava que tots dos eren rarets
2. El moment McGee-pitonissa a la discoteca, quan al·lucina veient un Dj liderant centenars de persones
3. Membres de The house of love manifesten els perjudicis causats pel consum de drogues
4. McGee titlla de malalt perfeccionista Kevin Shields, incapaç de donar per finalitzat Loveless i gairebé portant Creation a la ruïna
5. Gruff_Rhys recordant la profecia de Nostradamus sobre el fi de la creació l'any 1999

Upside down: the story of Creation records = Alan McGee: inquiet, passional i autèntic.

Moments In Edit Beefeater (IV)

Barcelona era una fiesta més un documental sociològic que musical.

Moments In Edit Beefeater (III)

No he trobat manera d'inserir l'únic vídeo que he trobat del documental Brian Eno: another green world. Així que deixo l'enllaç per veure un fragment (amb visionat obligatori de publicitat) trobat al web de El País.

Moments In Edit Beefeater (II)

Una experiència tornar a reveure el 101, després de tants anys, en pantalla gegant!

Moments In Edit Beefeater (I)

Ziggy Stardust and the Spiders from Mars

La música a El gebre

Acabo d'empassar-me la "peli" del Sala 33 d'aquesta nit i bé, tot i la son que tinc en aquests moments, no m'he pogut estar, abans no se m'oblidi, de venir a l'ordinador a buscar de qui era la BSO que m'ha deixat al·lucinada... i em pensava que em trobaria amb el típic compositor octogenari nascut en alguna zona rural de Torsken, però no resulta que és obra de Jesus Diaz i Fletcher Ventura, que a més de joves, són de Barcelona. Tenen Facebook y Myspace així que demà, si tinc una estona, continuaré investigant que fan aquests xicots!

4t Congrés de Tipografia: Mariscal

Encarregat de la conferència inaugural, Xavier Mariscal va aprofitar l'obertura del 4t Congrés de Tipografia per presentar Chico y Rita la pel·lícula d'animació que s'estrenarà a la tardor i dirigida per Fernando Trueba, Tono Errando i el propi Mariscal. A més de contagiar-nos les ganes de veure aquesta història d'amor i aventures, animada amb música de Bebo Valdés, l'artista i dissenyador valencià va transmetre algunes idees importants sobre el procés de treball: la importància de saber delegar, del treball en equip, l'ús de la gravació en vídeo per després treballar les il·lustracions simplificant al màxim... i vam poder veure, en exclusiva, un avenç d'aquest interessant projecte cinematogràfic. Ja sé que m'autoregalaré pel meu aniversari al novembre! I a més del film i el procés de treball, Mariscal, es va despullar emocionalment davant l'auditori en algun moment de la seva conferència... em quedo amb la seva frase "¿Hay vida antes de la muerte?" Magistral.

Zero en conducta: l’educació a debat

Ahir vaig anar a una de les taules rodones del cicle sobre l'Educació que va inaugurar la Filmoteca de Catalunya el 19 d'abril i que ha organitzat en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament, l’Escola Projecte, Drac Màgic, Cinema en Curs, Cinema escola i A Bao A Qu. Un total de 21 films i 4 taules rodones.

Sobre "El desig d’aprendre" van parlar l'Eulàlia Bosch, la Montserrat Castanys, tot i que encara no té entrada a la Viquipèdia és Premi Catalunya d'Educació l'any 2004, i el Lluc Pejó, cap de l'àrea educativa del Museu Agbar i que en buscar pel seu nom a Google el primer resultat és el seu Facebook, en una taula moderada per la Laia Colell. No tinc el costum de prendre notes i ho hauria de corregir ben aviat perquè, a més de la transmissió d'idees, sempre hi ha noms, llibres, obres i referències que s'acaben oblidant, en el cas de la ponència de l'Eulàlia, s'esvaeix el magistral resum sobre en què consisteix l'ofici de mestre a càrrec de la Montserrat Castanys (molt millor que el CAP) i no puc acabar d'entendre, perquè no puc repassar, les 12 instantànies que va generar el Lluc articulant la seva ponència entorn al "Desig d'aprendre", basades en principis científics.

El millor va arribar durant el torn de preguntes del públic quan una jove va preguntar què s'havia de fer quan tens un "profe" insuportable que imparteix una assignatura -matemàtiques- que t'agrada molt i per l'efecte "profe" l'assignatura et comença a fastiguejar. Les respostes dels ponents van ser curioses: l'Eulàlia no es va mullar, en el sentit que, havent sentit només una perspectiva és difícil saber si el realment el professor era dolent, per tant, va suggerir la possibilitat que el que per a ella era dolent per a un altre podia ser realment bo (i recordo el Ramon Ferrer a Tècniques d'Ergonomia amat i odiat a parts iguals per la seva acceleració incontrolada al parlar) . La Montserrat va cometre l'error de dictar sentència donant per bo l'únic testimoni, una llàstima quan podria haver fet una anàlisi més constructiva, tot i que no exempta de raó en el cas que la noia no s'equivoqués titllant la seva professora d'incompetent. El Lluc va proporcionar, al meu parer, la millor resposta: dividida en dos parts. La primera: si no m'equivoco, quan feia COU, va tenir un professor de Química, que els va dir que no faria classe. I llavors va descobrir la utilitat del llibre de text. La segona: va recomanar la noia que, a més d'espavilar-se amb el llibre, podia calcular la probabilitat de tenir un altre professor com aquest durant la vida.

I quan va acabar la taula rodona vam gaudir de Ser y Tener.