Nou viatge de feina a la capital del regne. Dilluns. Poca activitat cultural, comparat amb els caps de setmana. En la cerca incansable de qualsevol cosa que em permeti desconnectar trobo "Lavapiés: Ocio y Cultura" senzilla plana de Facebook que posteja esdeveniments pel barri (concerts, exposicions, etc.). Arribo massa tard però. A prop d'on dormo hi ha el Teatro del Barrio a on, cada dilluns, de forma quinzenal, realitzen una sessió del que anomenen Universidad de Barrio. Avui, dilluns 15 de febrer de 2016 la programació és "Teoría, política, historia: el legado crítico de Manuel Pérez Ledesma entre los historiadores de la generación de la democracia." Em sorprenc a mi mateixa apuntant-me. Jo que havia suspès tantes vegades l'assignatura. No només aguanto la sessió sencera. Gaudeixo. Malgrat no arribar a comprendre més d'un 60% del que parlen. "Com molts de vosaltres sabreu Marx..." En qualsevol cas una molt bona oportunitat per apropar-se a la figura de Manuel Pérez Ledesma des d'aquest humil homenatge i a la seva obra, així com per conèixer aquesta iniciativa de barri, que tant bona acollida, almenys avui, ha tingut.

Juliet, Naked

Em sembla mentida que, agradant-me tant, encara no hagi parlat mai d'en Hornby. Però no m'estranya la última entrada és de l'any passat!

La meva història amb en Nick va començar fa anys. Primer va ser l'adaptació pel cinema d'Alta fidelitat. Més tard la van encertar regalant-me el llibre que es gaudeix tant com la pel·lícula i a partir d'aquí ja vaig convertir-me en una hornbiolga o fan d'aquest escriptor anglès, únic descrivint els, de vegades, més que absurds mons interiors dels éssers humans.

Després d'aquest van venir How to be good i About a boy. I és que si algun talent especial té en Nick Hornby és el de fer-me riure. Juliet, naked ha estat el llibre que he estat llegint durant la última setmana. Una entretinguda novel·la amb el típic segell de l'autor: personatges brutalment versemblants, relacions humanes, música, cinisme, humor... 100% Hornby, vaja.

Reconec que, dels quatre que he mencionat, crec que el meu favorit és How to be good, però tots són altament recomanables.

Hauré de trobar forat per llegir-ne la resta.

Fin de raza astorgana

Ja fa més de 15 anys que vaig descobrir l'existència de Leopoldo Maria Panero. Va ser a la universitat, a la llibreria encara venien premsa i vaig comprar una mena de fanzine anomenat, si mal no recordo "Vacío", em va sorprendre la història d'aquest home, internat en un psiquiàtric contra la seva voluntat... No vaig oblidar el seu nom, tot i que tampoc vaig investigar més. Molts anys després vaig "retrobar-me amb ell" en un curs de curtmetratge que es va fer a La Sedeta i al qual, entre d'altres, se'ns va passar un fragment de "El desencanto". D'això ja deu fer més de 5 anys. Finalment aquest octubre vaig topar a l'Fnac amb el documental i me'l vaig comprar. Després del visionat vaig optar per llegir "El contorno del abismo", la biografia que va fer J. Benito Fernández sobre Leopoldo Maria Panero, abans que qualsevol dels llibres del poeta...



En aquest fòrum es dona una opinió força encertada sobre "El desencanto" i es parla, a més, d'un altre documental "Después de tantos años". Així que, espero que no passin molts anys, per veure-la i llegir algun dels llibres de Leopoldo Maria, tot i que crec, que començaré per algun de narrativa, ja que, la poesia i jo no ens entenem.

Pendent:

Después de tantos años
El lugar del hijo
Papá, dame la mano que tengo miedo

Edito: efectivament a 4 pàgines d'acabar "El contorno del abismo" es parla d'un article de 6 pàgines a la revista "Vacío" a la primavera de l'any 1995... precisió total amb la data i el títol.

Millora la teva comunicació

Vinc d'assistir a una Càpsula (miniformació de 3 hores de durada) que s'emmarca dins el programa Activa't per l'Ocupació que es realitza a l'edifici Porta 22 i que s'ubica dins l'edifici de Barcelona Activa a prop de Plaça les Glòries, a on es realitzen activitats relacionades amb l'ocupació i l'empresa.

El tècnic formatiu encarregat d'impartir la càpsula, a més de donar-nos eines i deures per millorar les nostres habilitats comunicatives i fer-nos experimentar mitjançant dinàmiques els postulats teòrics, ens ha recomanat alguns autors i llibres que ens aniran molt bé per profunditzar en el tema. Jo no he llegit cap, tot i que a algun autor ja el coneixia, però aquest mateix post em servirà de record per quan hagi de recuperar alguna d'aquestes recomanacions.

Allà van:

• Paul Watzlawick "El arte de amargarse la vida": Certament m'ha sorprès la recomanació ja que jo ja tenia a casa Teoría de la comunicación humana i no és precisament un llibre accessible. Però, segons el formador, El arte de amargarse la vida és "apte per tots els públics" i molt recomanable, tot i que, si cliquem al link veurem que no tothom opina el mateix. Queda a la recàmera, com a llibre pendent.

• Virginia Satir "En Contacto Íntimo: Cómo relacionarse con uno mismo": Segons el nostre formador una "crack" que va començar a escriure més aviat tard.

• Stephen Covey "Los siete hábitos de las personas altamente efectivas": Éxit de vendes imprescindible, sempre segons el tècnic formador de la càpsula.

Apuntats queden! Ara caldrà investigar quins estan a la nostra xarxa de biblioteques públiques i buscar un racó de temps per llegir algun.

L'amor segons Smart

La volia llegir perquè vaig sentir a la ràdio que Morrisey s'havia inspirat en ella per escriure algunes de les lletres dels Smiths. Vaig agafar el llibre dijous i aquesta tarda de dissabte l'he llegit en un sospir. Una flipada total... de l'autora!

La lectura és complicada. "Paloma mía, mi amor, que ellos no han conseguido profanar, ve a la cabina de teléfono con Diógenes y marca un número que alguien entienda. El impuesto sobre la renta fue lo que acabó con Al Capone. ¿De qué se trata ahora?"

Pàgina rere pàgina l'autora intenta submergir el lector en el seu univers arrogant, a on només ella sembla qualificada per parlar sobre el vertader significat de l'AMOR. Però potser es fa menys embafadora, i més humana, quan parla de la culpa, de la incomprensió, del fet de prendre decisions que no agradaran les altres persones que estima, del dolor, la desesperació de no aconseguir/perdre allò desitjat...

Una postura embogida però valenta: "El amor es mi única carta: lo apuesto todo a ella."

I no és estranya la tria ja que pot generar-li sensacions, gairebé al·lucinògenes..."Puedo comprimir el desierto de Mojave entero en una palabra inspirada, o someter a toda América a mi capricho, como si América fuese un camarero que espera, de pie, a que yo me decida. Estoy en pleno delirio de poder, de invulnerabilidad."

Em preocupa que les línies que em susciten més empatia siguin: "¿No será que estás un poquitín obsesionada con todo éste asunto?" pronunciades per papa Smart.

La millor part del volum comença a la pàgina 145 a on trobem les notes sobre la traducció, de Laura Freixas, i a on trobem desglossades totes les referències literàries que conté En Grand Central Station me senté y lloré (ideal pels ignorants com jo). I em "teletransporto" a COU recordant com La Colmena es gaudia més estudiant-la que llegint-la. Malgrat tot em reconforta pensar, com apunta el Manuel Pulido, "el texto trata de transmitir una pasión extraodinaria por la propia poesía".