La volia llegir perquè vaig sentir a la ràdio que Morrisey s'havia inspirat en ella per escriure algunes de les lletres dels Smiths. Vaig agafar el llibre dijous i aquesta tarda de dissabte l'he llegit en un sospir. Una flipada total... de l'autora!La lectura és complicada. "Paloma mía, mi amor, que ellos no han conseguido profanar, ve a la cabina de teléfono con Diógenes y marca un número que alguien entienda. El impuesto sobre la renta fue lo que acabó con Al Capone. ¿De qué se trata ahora?"
Pàgina rere pàgina l'autora intenta submergir el lector en el seu univers arrogant, a on només ella sembla qualificada per parlar sobre el vertader significat de l'AMOR. Però potser es fa menys embafadora, i més humana, quan parla de la culpa, de la incomprensió, del fet de prendre decisions que no agradaran les altres persones que estima, del dolor, la desesperació de no aconseguir/perdre allò desitjat...
Una postura embogida però valenta: "El amor es mi única carta: lo apuesto todo a ella."
I no és estranya la tria ja que pot generar-li sensacions, gairebé al·lucinògenes..."Puedo comprimir el desierto de Mojave entero en una palabra inspirada, o someter a toda América a mi capricho, como si América fuese un camarero que espera, de pie, a que yo me decida. Estoy en pleno delirio de poder, de invulnerabilidad."
Em preocupa que les línies que em susciten més empatia siguin: "¿No será que estás un poquitín obsesionada con todo éste asunto?" pronunciades per papa Smart.
La millor part del volum comença a la pàgina 145 a on trobem les notes sobre la traducció, de Laura Freixas, i a on trobem desglossades totes les referències literàries que conté En Grand Central Station me senté y lloré (ideal pels ignorants com jo). I em "teletransporto" a COU recordant com La Colmena es gaudia més estudiant-la que llegint-la. Malgrat tot em reconforta pensar, com apunta el Manuel Pulido, "el texto trata de transmitir una pasión extraodinaria por la propia poesía".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada