*Aclariment, no m'he llegit el llibre així que en tot moment parlaré de la pel·lícula. Atenció també s'explica l'argument.
Sense arribar a considerar-la una obra mestra, puc dir que la pel·lícula em va agradar força... malgrat passar-me gran part de la sessió plorant. Efectivament, tal i com deien alguns programes televisius de cinema, La Carretera és una gran història d'amor. Però comentant la "peli" amb algunes persones, les impressions que m'han arribat és que el visionat resultava angoixant, que era una pel·lícula molt depriment... o sigui, indigesta i difícil de veure, per presentar aquesta estampa de "món apocalíptic"... Però, realment, tanta diferència hi ha entre la visió del món a La Carretera i el món actual? Efectivament pels nostres escèptics ulls occidentals la diferència és tan abrupta que costa d'imaginar, però la vida a La Carretera, la lluita per la supervivència és una constant per una gran part de la població actual. Un exemple: la taxa de mortalitat espanyola es situa en el 4,29 sobre 1.000 naixements normals, mentre que a països com Angola, Sierra Lleona o Afganistan s'han de conformar amb que la taxa superi els 150 (xifres extretes d'Indexmundi).
Però aquest no és per mi el gran tema central de La Carretera. El tema que té un importància fonamental durant gran part de la cinta és com els 3 personatges principals tenen, cadascú, la seva pròpia visió de la situació i... de la vida: la fugida, l'afrontament individual i la cooperació. En un món sense esperança cadascú s'enfronta com sap, com pot o com vol. Mentre que uns decideixen girar la cara i no en volen saber res de res, altres opten por el "sálvese quién pueda" amb una estratègia totalment "animal" de supervivència -jo i la meva llopada-... i hi ha una tercera via, la cooperació, representada pel personatge del nen demostrant que ja coneix l'empatia i la solidaritat... En resum un tema tan vell com el lliure albir ("libre albedrío").
Un dels moments màgics (on vaig produir inundacions al voltant de la meva butaca) va ser l'escena del piano. Allà a on el personatge del pare aconseguir entendre finalmente la posició de la mare. De vegades ens passa, en les nostres relacions més intranscendents del dia a dia, que hem d'acceptar determinades decisions que prenen els del nostre voltant, amics i familiars més propers. Les acceptem, però no les acabem d'entendre. I passa el temps, i passen els anys, i nosaltres, suposo, canviem, i un dia... clic: entenem perfectament allò que anys enrere ens era del tot impossible!
Em podria enredar més a parlar de la visió dels caníbals... ¿són els dolents de la peli? És retòrica jo ja tinc la meva pròpia opinió.
La Carretera és un crit desesperat a la implicació personal en la construcció del nostre dia a dia, del nostre món, de la nostra realitat... ja és impossible no prendre partit. La única via de sortida és la confiança.
Potser valdria la pena llegir la novel·la i corroborar aquesta lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada